LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Moltes vegades tots hem escoltat a algú (ja sigui a les pel·lícules o a la vida real) mirant directe cap al firmament dir: “quan miro a l’univers em sento molt petit”, bé, aquí és on jo discrepo. Personalment no em sento petit mirant al firmament, al contrari, sento que formo part de la cosa més gran de la que tinc coneixement, i això em fa sentir important, saber que jo, al igual que la resta de persones formem part d’aquest gran mecanisme que és l’univers, em fa veure com d’important és la vida i els planetes. El cosmos és com una infinita màquina, plena d’engranatges i peces que son les galàxies i planetes, no sabem com d’important és la terra, o el sol, o la via lactea pel bon funcionament del univers però hi ha alguna cosa que em diu que hi ha una raó per la que som aquí, tinc la estranya idea que cada forma de vida i cada roca és una cosa important en major o menor mesura.

Mireu-nos, som enormes, no et miris com una cosa comparada a l’univers, tu ets univers, en formes part, ets un planeta, una galàxia en tu mateix i tot i que formem part en l’univers no som capaços de imaginar-nos una cosa infinita, la nostra mesura d’enteniment no arriba a aquests extrems, no ens entenem al 100% com funcionem nosaltres mateixos, potser en algun punt ho entendrem, però per ara més val delectar-nos amb la bellesa que ens oferix el nostre cosmos, la bellesa que ens ofereix la oportunitat de ser aquí i ser vius, no sé que planegeu fer vosaltres, però avui, jo sortiré per la finestra i contemplar el cel, pensant en com d’enormes som.

Nil, el vostre ocell preferit